"2.1.7. Limitació de mandats:

Un periode de 12 anys amb la mateixa responsabilitat sembla suficient per fer compatible d’una banda rendibilitzar l’experiència dels ja iniciats amb la saba nova dels que entren. La reelecció per un posterior mandat hauria d’exigir un quorum favorable reforçat. Cal que els nous Estatuts preveguin aquesta limitació.

En política cal ser-hi sense esperar res a canvi, pensant que cada dia és l’últim, creient-s’ho de veritat i en tot cas instituint mecanismes de recordatori i control. "

"2.1.8. Desprofessionalització de la política:

Amb l’excepció dels que exerceixen el màxim lideratge i com a tal opten a les més altes responsabilitats públiques, cal reivindicar la desprofessionalització de la política. Cal entendre l’exercici de càrrecs representatius i de govern en nom del partit com un periode temporal de major implicació per part d’aquells que ja ocupen un lloc a la societat civil. No és una qüestió d’edat. Per això el concepte de renovació generacional de per si sol no aporta cap garantia de millora, si no comporta, amb caracter previ, un important bagatge de formació política i també professional. Cal evitar l’exemple dels joves que han passat directament de les aules i el partit al càrrec de confiança política. No calen tant professionals de la política sinó professionals que fan política.

No és bó que optin per la política com a mitjà de vida aquells que no tenen prèviament un ofici o professió. L’existència d’aquesta situació personal prèvia permet una major conexió amb la societat real, fer canvis no traumàtics, reduir les resistències a la substitució i garantir l’autonomia de criteri.

Per altra banda, crida l’atenció que el nucli dur de decisió política de tots els partits estigui format exclusivament per persones que són estrictament i de forma permanent professionals de la política. Cal retrobar en el nucli central de decisió política d’UDC la tradicional separació d’una banda entre càrrec públic i càrrec de partit i de l’altra entre professional de la política que n’exerceix el lideratge i professionals que estan en política i que formen part de l’organ que pren les decisions. Cal que al menys la mitat del Comitè de Govern estigui format per afiliats del partit que participen activament i directament en la presa de decisió política sense necessitat de deixar de ser comerciants, professionals de la sanitat, empresaris, administratius, assistents socials, o el que fós."

2.1.9. Llistes obertes:

L’elecció per càrrecs de responsabilitat política, interns i externs, correspon als afiliats. La designació per exercir qualsevol responsabilitat política respon als principis de democràcia participativa i confiança política. Aquesta confiança política és una condició "intuiti persona", és a dir s’efectua en funció de les característiques pròpies de cada candidat.

Els òrgans de govern d’UDC es configuren com a òrgans col.legiats, en els quals es prenen les decisions conjuntament. El President de cada òrgan és escollit pels seus membres, a diferència d’un sistema parlamentari en el que el Parlament escull el President i aquest el seu govern. Per això, a diferència d’aquest últim, en el cas d’UDC existeix la responsabilitat individual. Per això a diferència d’aquest últim, a UDC teòricament podria cambiar el President sense necessitat de convocar un nou Congrés. O a UDC les baixes en el comitè de govern es cobreixen individualment, sense necessitat òbviament de repetir una votació global.

No té sentit que la votació dels membres del Comitè de Govern sigui conjunta o individual en funció de si hi ha una o més candidatures. És la pròpia essència d’aquest òrgan, igual que la resta d’òrgans directius del partit, el que justifica i fa necessaria la votació individual en llista oberta. Qualsevol baixa en el comitè de govern haurà de ser coberta per la persona que la segueixi en l’ordre de votació del Congrés.

Pel que fa a la designació de candidats a càrrecs representatius en nom d’UDC sembla lògic i legítim que la direcció del partit, en cada àmbit territorial corresponent, pugui fer una proposta raonada. No obstant, aquesta no ha d’impedir que es procedeixi a la votació conjuntament amb la resta de candidats presentats en condicions d’igualtat. El valor afegit de la proposta que efectui cada comitè executiu deriva de que és la que fa, amb coneixement de causa i de forma raonada, l’òrgan que dirigeix el partit, el qual ha comptat en algun moment amb la suficient confiança dels afiliats per desenvolupar la seva tasca. La necessaria revalidació de la proposta per part de les assembles farà que l’executiu calibri en la proposta quin son els candidats amb més acceptació per part de les bases."

 " 2.1.11. Finançament dels partits polítics:

És una realitat acceptada per tothom que el finançament dels partits polítics és una qüestió que no està actualment ben resolta. S’ha denunciat tant des dels propis ens públics de control (Tribunal de Cuentas) com des de diferents instàncies de la societat civil: Cercle d’Economia i mon acadèmic, entre d’altres. En el marc del mateix Parlament de Catalunya, sota l’impuls del president Rigol, i amb l’acord de totes les forces polítiques, davant la plena conciència de la situació, es van formular diferents propostes amb l’objectiu de limitar per exemple les despeses electorals.

Els problemes derivats de la relació entre poder i diner, així com els escàndols de corrupció individual i institucional, han estat presents les últimes dècades a tot el mon occidental. En aquest sentit ni és una característica pròpia de l’Estat espanyol, ni se’n deslliuren els Estats amb més tradició democràtica (França, Alemanya, Estats Units, entre d’altres). Ens cal per tant, a l’igual que a la resta d’Estats del nostre entorn, obrir una reflexió serena i valenta sobre aquesta qüestió i abordar possibles canvis que impedeixin o al menys dificultin determinades pràctiques i ajudin a recuperar el prestigi en la política i els polítics que una societat sana, rica, dinàmica i plural com la nostra necessita.

Cal deixar molt clar que en el cas de l’Estat i de Catalunya no estem davant d’un fenòmen generalitzat, malgrat que el persistent resó mediàtic de determinats fenòmens aïllats, ajudi a incrementar el desencís i descrèdit per la política en general. A finals dels anys 70 i principis dels 80 els polítics estaven vistos amb simpatia, a finals dels anys 80 i principis dels 90 amb indiferència i actualment amb menyspreu. I a aquest fenòmen no n’ha estat aliè, per més que no de forma única, un mal sistema de finançament i les pràctiques que en alguns casos han provocat.

De l’actual sistema de finançament se’n deriven dues conseqüències clares: Una, que per les seves mancances, afavoreix pràctiques de finançament il.legals. I dos, que les pràctiques de finançament il.legal contaminen les activitats econòmiques privades, especialment aquelles que depenen de regulacions i decisions discreccionals de l’Administració.

Els partits polítics concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular, són instruments fonamentals per la participació política i constitueixen un dels pilars bàsics del nostre sistema democràtic. Per això el correcte funcionament de les institucions i dels partits polítics és un bé colectiu que hem de preservar.

Hem de partir de la base de que tot comportament ètic és exigible tant als partits polítics i poders públics com a la ciutadania en general, la qual ha de guardar també la coherència entre la crítica genèrica i la pràctica individual.

Per aquest motiu cal que, en la mesura que suscitin l’adhesió de la ciutadania, els partits polítics estiguin dotats de suficients recursos per desenvolupar l’alta funció que tenen encomanada.

La manca de suficients recursos es deu fonamentalment a dues causes: el creixement excessiu de les despeses electorals i la baixa autofinanciació dels partits per un baix nivell d’afiliació i una elevada morositat dels afiliats.

L’elevada despesa electoral en un marc de frecuents i diverses eleccions, de disminució de la tasca dels voluntaris dins del partit i de creixent professionalització i burocratització interna, incrementa de forma important l’endeutament.

Algunes despeses a més, com determinada publicitat, no responen a cap criteri d’eficàcia i simplement es porten a terme per inèrcia, en una competició sense limit entre candidats i forces polítiques. Per això, es fonamental introduir limitacions externes reals a la despesa electoral.

Per altra banda, en una societat cada vegada més individualista l’afiliació a entitats, associacions i també partits polítics no passa pel millor moment. Aquest fet provoca que les quotes dels afiliats no siguin en cap partit la principal font de finançament i que el grau de dependència teòrica dels recursos provinents de l’Estat sigui molt elevada.

La dependència de fons públics, quan són insuficients, resta independència i aboca a l’estatalització dels partits, els quals s’aïllen dels ciutadans, perden legitimació social i resten en mans de burocràcies internes professionalitzades, les quals controlen els mecanismes de finançament irregular, la confecció de llistes electorals i altres aspectes de la vida interna dels partits.

Aquest fenòmen porta a la patrimonialització de les institucions per part dels partits i governants, com recentment estem vivint, amagant sota la bandera de l’alternança un autèntic i greu exercici hegemònic i partidista del poder públic.

Una acurada diagnosi de la situació i una valenta proposta de solució exigeix la participació activa de la societat, més enllà dels propis partits polítics, que per si sols han estat incapaços fins ara de resoldre el problema.

Per això, des d’Unió Democràtica de Catalunya, assumint les propostes formulades pel Cercle d’Economia en el seu moment, cal defensar:

1.- L’el·laboració d’un codi ètic sobre la financiació de la política, que se sustenti en un ampli consens social i polític.

2.- Una millora dels intruments d’autofinançament dels partits polítics com a garantia d’independència, mecanisme d’increment de la legitimació social i de democratització interna, a través de l’establiment d’incentius fiscals a les donacions i aportacions als partits polítics.

3.- La limitació de la quantia de la financiació pública, la qual sense rebassar en cap cas una determinada quantitat, ha de vincular el nivell de subvenció pública al de finançament privat. D’aquesta forma s’incentiva l’aportació privada i al mateix temps es legitima la financiació pública al conectar-la amb la dels ciutadans.

4.- La limitació de la despesa per campanyes electorals.

5.- La publicitat, auditoria externa i control institucional de tots els ingressos i despeses dels partits. La condició d’institucions d’interés públics dels partits i l’existència d’un finançament públic atorga a la societat el dret a coneixer qui està darrera la financiació i quines són les operacions d’ingressos i despeses que s’efectuen, sigui quin sigui l’orígen i destí. El mateix caldria aplicar a les fundacions i institucions que giren en la òrbita dels partits polítics.

6.- La limitació de la quantia de les donacions anuals i al mateix temps l’exigència de que aquestes siguin nominatives.

7.- L’increment de mitjans i recursos dels òrgans institucionals de control: Tribunal de Cuentas i Sindicatura de Comptes, la qual ha de veure incrementades les seves competències.

8.- L’establiment d’un règim de sancions eficaç.

9.- La regulació del deute pendent dels partits polítics, a partir d’un sistema objectiu i comú, amb un increment temporal de la dotació pública dels partits, condicionant la subvenció pública ordinaria a la presentació i execució efectiva d’un pla de devolució.

10.- La constitució d’una comissió d’experts independents que evalue el funcionament de l’actual sistema de finançament i establexi les bases per la seva reforma.

11.- El càlcul i pagament efectiu de les indemnitzacions previstes legalment a favor de les forces polítiques que van veure confiscat el seu patrimoni i drets l’any 1.939.